Don Queixot del Llevant (DE COM UN LLENYADOR COMENSA L’HISTORIA D’UNA COMUNITAT AUTONOMA)

En un desert del Llevant, segons el cual la mar es torna extraordinaria, vivia un llenyador a un castell de sorra...

Res tenia per talar, pero ell venia de mes enlla. La seva professio sempre havia estat eixa, en cara que de cara endavant, hauria d'adependre'n altra.

I un poquet mes retirat de la zona on la llengua del mar mulla la sorra, amb la consistencia d'aquesta sobre l'altra, feu sens dubte, el millor refugi que cap novici podria imaginar, es a dir: un castell per tot lo alt. 

Amb la sal, abundant, d'aquell lloc, y la sorra, encara mes, consegui el nostre personatje una meravellosa construccio que li guardaria per tot l'hivern i si fora necessari per tota una vida tambe.

Pero aixi com son els llenyadors, ell volia d'extendre els seus brasos, volia foc, volia carn, volia gaudir dels plaers naturals tan allunyats d'aquell desert en principi vast.

I com deiem, i el autor d'aquesta historia pot aseverar, aquell hivern, havent tornat d'una travessia extasiant i miraculosament sobreviscuda, aquest, el passa enlla. Mitjansant crancs, de gust mol fi i fins i tot llepulos, pero aborrits de tant d'ells gaudir. 

Per la nit, les palmeres donaven refugi a un ambient que per lo mati i mitgdia havia estat acalorint-se i, la veritat, aquell nou clima, desconegut per al nostre personatje en la seva totalitat era sens dubte acollidor i tranquil. Us preguntareu, per que no feia lo propit amb les palmeres tallant-les i aprofitant el seu contingut fuster? Doncs, perque ja dic, que el nostre llenyador tenia ansies vives de recorrer mon, i, tenint en compte d'on provenia no era de gaido conformar-se amb aquell iniciatic indici de postulades i grandioses cuanties que, no ja a la seva imaginacio; doncs ja dic que per haver-hi arrivat sols a tal puesto havia de esser coneixedor de les rassants geografiques, sino al seu saber cientificament demostrat amb l'empirisme de tot un viatjer forjat, sabia, doncs, que aquestes palmeres eren.

Mentre tant, va passar un bon hivern, mitjanament calid encara que fins i tot amb una mica d’humitat facil de suportar. Sobretot, al seu castell brillant, magne i de una bellesa sols percebuda pel cel.

Es va fer una especie de llit amb algunes arracades de les palmeres, la seva indumentaria era una mica llastimera. Com arriba a aquell lloc es un misteri. Lo unic cert, es que es trovava alli i, com fora, d’alli volia sortir.


Foc no va poder fer, carn no va poder tenir, pero, sens dubte, a forsa de xuplar i rexuplar la exodermis dels crustacis es va acostumar a una vida passatgera mitjanament digna. 


DEL ENCONTRE ENTRE EL LLENYADOR I UN SOLDAT

La primavera s’aproximava. Les palmeres ja desprengudes dels ultims i secs ramals es veien fortificants i plenes d’esplendor vigoros. El nostre llenyador havia fet bones migues amb la, per altra banda, escasa fauna d’aus e insectes del lloc. I la seva partida li remorejava en la ment amb certa lleugeresa. Pero una d’exies nits, una nit aventada, una mica massa calida i sofocant, desperta en mitg del panic. Una angoixa terrible l’acomiada d’un somni certament confus, encara que definit. La lluna encara brillaba amb la mateixa lluentor de sempre, les palmeres esbrinaven amb el seu ball ventos una nit tranquila, sense particularitats meteorologiques. No obstant, aquella sensacio va ser guardada en la butxaca del nostre protagonista. Per si de cas.

No li costa molt tornar a encetar la son i al despertar de nou, ja al mati, prengue la decissio definitiva: emprendria la marxa en eixe mateix instant.
El seu inventari era certament reduit. Sols un pal. I ni tan sols per ajudar-se a caminar, no, un pal mes o menys gros que no mes hauria servit per a trencar-li la crisma a qualsevol impertinent. Pero allí, sols estaba ell. Aixi que el fet de conservarlo pareixia mes be absurd.

Aixi que es posa dret, s’espolsa una mica els raits pantalons i comensa la que seria una travesia fascinant, gloriosa i tambe anodina.

Les palmeres es dispossaven en llinia. Pero llinia rere llinia anaven formant una especie de isobares que dibuixaven el litoral de la platja desert endins. Aquell lloc gaudia sens dubte d’una quantiosa cantitat d’estes elongades i paraboliques creacions de la natura.
El primer dia de travesia no va comptar totes les que anava deixant enrere pero de segur que moltes mes de les imaginades. I sols palmeres, res mes. Ni arbres, ni arbusts, ni flors, ni res de res. Aixi que com encara no havia sortit d’aquell misterios lloc arrivada la nit, doncs, feu nit on pugue, pero, sempre, acollit per aquells trossos de filaments als quals no els trovava altra util.litat que la de indicar el sentit del vent, la cual cossa ja era prou.
Aquella nit sols pugue sopar una sargantana d’entre unes pedres i ni tan sols frexida, mes be, amb una mica de sal que s’havia cuidat de collir abans de la seva partida. La sal es un dels el.lements mes preciats de la subsistencia. Quan sues desprens sal, quan camines, sues, quan desprens sal necessites repondre-la. Aixi que aquella fluixa sargantana li servi de menjar suficient per fer boca eixa nit. Una nit, que no anava a ser com altra qualsevol, que es voria interrompuda per una intrussio inesperada.

Un baixell, despres un ancora, despres un telescopi, despres una ona provinguda del cel, despres una tormenta, despres una taula, despres un dinar, despres fam, i de repent:
Uns cops lleugers amb un peu el varen despertar.

A messura que obria els ulls ana puguent descobrir la figura de un soldat. I no qualsevol soldat, al pareixer, un alt carg, per la indumentaria recia i tirant que portava.
-Es confon voste amb un tros de sac.

-Perdoni? Qui es voste?
-Soc el Tinent de l’ultima expedicio que va pedres a aquestes terres, per dir-lis d’alguna manera. I voste? Quina mena fa a un puesto tan inhospit com aquest. Pel que veig, no sap on s’ha clavat.
-Doncs, deixem explicar-li, pero primer haure d’obrir al menys l’altre ull…
-Procedeixca.
-Doncs, vinc de la mar. Ha pasat tot l’hivern en la costa, amb les meues nocions d’alfareria vaig conseguir fer-me un sostre de sorra i sal. De professio soc llenyador, i si li dic la veritat no tinc la menor idea de com pugui arrivar fins aci, a penes recorde molt de la meva vida mes enlla de l’horitzo, la meua provinencia es un misteri fins per a mi mateix.

-Entenc… Es voste un perdut.
-I on esta la resta de l’expedicio que havia de acompnyar-li a voste?
-Tots morts. M’ente? MORTS. Uns de paludisme, altres de deshidratacio, altres d’angoixa i altres fins i tot de melancolía.
-Pero, alguna cosa ha de haber-hi a aquestes terres.
-Soledat. M’ente? Res mes que soledat.
-I aquestos arbres? Palmeres, no? Havia sentit parlar d’ells pero no imaginava que gaudiren de tan poca util.litat.
-Aquestos arbres son les ungles de l’infern que s’extenen gracilment des del fons de la terra per a arrapar el vent.
-Vaja, es molt consolador…
-Es la veritat. Aci, aci mateix, voste, ara que le trovat, doncs be, voste i jo, morirem com tota la resta de cadavers que he deixat enrere. La cuestio fonamental es, qui ho fara primer.
-Doncs fent una ullada a la funda de la seva espasa crec que tinc les de perdre...
-JA! JA! No sere jo, amic, no sere jo, res mes lluny, el qui acave amb voste. Sera aquesta sorra del dimoni que et cega els ulls quan les ventisques s’alcen, sera el fang engolidor que es forma rere les plujes torrencials, sera, pot ser, alguna d’aquestes mateixes palmeres atravessades per un raig infortu. Ha vingut voste a parar al cul del mon.
-Cuant de temps porta voste aci, si no es indiscreccio…
-Ni ho se! Sols se que quan arrivarem aci amb el proposit de trovar fortuna i bendicions, aquestes botes estaven noves!!!
-Comprenc… Jo tan sols crec que tot es questio de caminar un poc mes. Encara que es clar, pel que em diu veig que voste ja esta una mica fart de caminar… Te foc?
-La ultima caixa de mistos se mulla l’ultima vegada que ens agafa una pluja torrencial.
-Ah… Una llastima… Estic fart d’engolir reptils e insectes assaonats.
-Es queixa voste poc per a la cuantiosa malediccio que cau sobre aquests territoris.
-No em puc queixar, estic viu, despert, nutrit, i, al menys jo, si tinc confiansa en que tot aquest entramat natural hauria de durme’n a cap lloc mes reconfortant.

El soldat es posa airos. L’optimisme d’aquell ingenu viatjer no el molestava pero si feia recaure sobre els seus muscles una mena d’agotament una mica familiar, ja, massa familiar.

-Aleshores pensa voste que rere tot aso, aso que veu, aso que li puc asegurar jo que es tot el que hi ha, pensa, que pot trovar una mena d’oasis, eh? Aixo pensa?
-Home, no necessite tant. Pero el mon no s’acava entre quatre troncs baldats d’aquestos, d’aixo puc estar segur.
-Aleshores pensa voste que tot el meu regiment, vingut de terres conquerides pels mes grans i savis conqueridors, manats aci per la indolencia d’un d’ells, estupida indolencia, han peregut tenint la mel a un pas dels seus llavis?
-No conec eixa historia suficientment com per a assegurar cosa aixina, pero, no sembla molt inspiradora.
-Be, aleshores, te alguna proposta interessant de, per exemple, cap rumb?
-Be, doncs, voste m’ha despertat en mitg de la foscor de la nit. Tal vegada hauriem d’esperar a veure el sol lluir i encara que amb l’estomac no massa mimat veure que ens transmet aquest nou dia.
-M’agrada la seva impulsivitat, encara que la trove perillosa.
-Mes perillos que perdre a tot un regiment de soldats pegant voltes a un sender infinit?
-Si.
-Sona estimul.lant aleshores.
-Vorem com sona la matinada, dorguem i si m’ho permet fare estancia en voste.
-Dorguem…


DEL ASENTAMENT DEL LLENYADOR I EL SOLDAT

Amb el rugir del estomac del soldat aparegue el primer refilo d’un pardalet. I aixi la resta. El soldat extengue les seues cames amb eixes botes completament desfetes, encara que amb una sola suficientment solida com per a aguantar encara uns cuants caminars mes. El llenyador, de forts i prominents brasos ja tenia els peus ben estirats aixi que els que estira sigueren aquestos. Molt diferent fou el despertar d’un equiparat amb el del altre. Mentre el soldat es trovava certament fredolat, el llenyador pareixia guardir un calor especial, prompte, inclus podriem dir que arrogant en les seues badallades de fam, son o aborriment. Poca cosa tenien per al desdejunar mes que l’aire. Aixi en tot el llenyador amb un pletorisme envejable esbrina unes paraules de bon mati.

-Ja es de dia! S’ha acabat la nit.

El soldat no podía creure el que veía i sentía, aquell ‘humor’, el feia quasi penedirse de si mateix. I amb molta mes timidessa que la nit anterior proferi:

-Si, i tot em pareix menys clar que a nit.
-Esta clar, caminarem en aquella direccio.
-Sols hi ha altra filera de palmeres.
-No ens queda altra, lo bo es no perdre mai la trajectoria del sol.
-El sol? Del sol estic jo fins als collons. Necessite aigua…
-Trovarem alguna xarca pel cami. Anem!

El soldat arrebutxa una estona, pero aquell extrany personatje l’inferia sobre ell com una arenga psicológica de la que no podía desferse. I axi, llenyador i soldat, comensaren a caminar…

Un bon tros havien marxat ja quan, efectivament, una rialleta on anaven a beure els pardals trovaren al seu pas. El soldat se llensa a ella com un poseit mentre el llenyador aprofita per a llavar-se la cara i enjugar les lleganyes, a banda de tambe beure una mica. Lo bo que tenia el soldat a la seva posessio era una baioneta que tallava com un fil de pescar. En ella podrien ferse amb tot tipus d’aliments dignes, sempre i quan els trovaren i gaudiren de la suficient paciencia per encendre un foc al estil prehistoric. I quan ja s’aproximava la vespra, com un filo que cau de repent descobrint el paratje rere ell, la ultima palmera feu amac.

-Que es allo?- pregunta el soldat.
-Hem arrivat a la fita.
-Vols dir?
-Si. I tenim justamente enfront el naixement d’un riu.
-No pot ser!
-Doncs es, ara si que fare un bon foc! I aquest pal per a les brases.
El soldat senti una sensacio vertiginosa pel seu cap, quasi propera al desmai. Mira les seves botes, no era una visio massa reconfortant pero el fet de que seguiren alliniades era aliviant.
-Vols dir que ho hem aconseguit?
-Arrivar fins aci, si. Aprofita el pass i llava eixes vestidures rigides que portes.
-El pass? Vols dir que no ens quedarem?
-Haurem d’inspeccionar un poc mes a fons la zona pero sembla un bon lloc per a establir-se, sens dubte.
-I allo son arbres! Arbres de veritat! Pins!!!
-Hem descobert el paradis, amic.
-Vols dir?
-Vull i dic!
-Estic sommiant…- exclama amb suavitat el soldat mentre continuava… - I tot el meu esquadro. Mort, mort per la rialla, mort per la incompetencia, per el desfalc, per la sedicio, per la soberbia ingenua d’un tira.
-Creia que eres tu el responsable dels teus homens…
-Res mes lluny!! A mi tan sols em ficaren ahí com una pesa mes. Una pesa burocratica per dir-ho d’alguna manera!
-Entenc… Doncs ara ja s’ha acabat. Gaudeix del que hem trovat. Vaig a replegar pinoxa, branques, farem un foc, un foc descomunal, i no el deixarem morir fins que estigam suficientment atontats de contemplar-ho.
-I com ho penses fer?
-Doncs en eixe monocul que portes, per exemple…
-Aso? Pren, es tot teu.
-Haura de ser dema a mitgdia, ara ens arriva la nit. Aquella cova sera ideal per a passar-la-hi.
-Deu meu, aso es un somni, t’ho jure, es un somni. Tu no eres capas d’imaginar les penuries per les que jo i els meus homens passarem.
-Si amic, i tu ets l’unic que ha sobreviscut. Donat per satisfet.

I aixi ho feren. Refugiant-se en una coveta que mes be era una sencilla arrapada en la pedra de la muntanyeta. La cual semblaba ideal per al transit de la nit.

Al sent dema els ocells obrigueren de nou els seus pics i una cabra s’aproxima a l’escena amb cautela. El llenyador, amb mitg ull obert, la va tantejar asaborint ja quasi en el seu paladar la meravellosa pesa que tenia al seu davant. Pero el dia comensaba, aquella vegada no seria la propia per tal esdeveniment, abans haurien de pasar un mica mes de fam fins que, al cap i a la fi, pogueren fer-se amb un banquet semblant.
El soldat aquesta vegada desperta mitg euforic. Alentat per tot el quefer entusiasta que els guardia aquest nou dia de perspectives reconfortants. Es vesti amb la roba seca del dia anterior i llensa un badall al exterior digne de un autentic lleo.

Soldat i llenyador acabaren fent bones migues, construiren un fort, despres una presa, amb el fumeral en marxa anaren apropant-se gents de tribus desconegudes a les cuals despatxaven de la millor manera posible. De lo que la seua vida dona no varen surtir camps, ni animals domesticats, pero, no obstant deixaren el terreny lliure. Llenyador, amb tota la seua inquietud mori mes prompte. Soldat, mes acomodat i pagat, mes tard. Fou una vida sense exesos, paradigmatica en quant a la apreciacio del seu voltant. Quan llenyador muigue, soldat li feu un sepulcre on escribi un epitafi que deia aixi:

“Un company de soledat
Un amic de veritat”

Quan soldat mori, simplement se’l andugueren els aus necrofagues. El puesto va ser temps mes tard acollit per mes persones. Tot allo creixque, com una marabunta d’invents i necessitats, assoli els arbres, renega de les palmeres, i a dia de hui l’ham anomenat Valencia. Terra dura, massa exemplar per a no despertar la suspicacia d’uns i d’altres, massa plaer, massa arrels, massa sofriment per defendre unes llavors per la que tants han mort per a que avui siga el que es. La terra de les flors, sens dubte, la terra del color.

BLAU?


Doncs be, blau. Pero amb la sang roja i grog el cabet.

Comentarios

Entradas populares