DON QUIXOT DE LA TACA (II PART)

<<CAPITOL PRIMER>> DE LO QUE EL CURA I EL BARBER PASSAREN AMB DON QUIXOT PROP DE LA SEUA MALALTIA.

[...]

I va riure's el retor i els presents, per la qual sonrisa es va mitg correr el capellà; despullaren al llicenciat, va quedar a casa, i el conte terminà.

-Doncs, ¿aquet és el conte, senyor barber -digué Don Quixot-, que per vindre aci a ou, no podia deixar de contar-li? ¡Ah, senyor rapista, senyor rapista, i quàn cego es aquell que no observa per la tela de la oscuritat! I, és posible que vostra merced no sap que les comparacions que es fan d'ingeni a ingeni, de valor a valor, de bellesa a bellesa i de llinatge a llinatge son sempre odioses i mal rebudes? Jo, senyor barber, no soc Neptú, el deu de les aigües, ni procure que ningú em tinga per discret no siguent-ho; sols em fatigue per donar a entendre al mon en el error en que está en no renovar en si el felissisim temps on campejava l'ordre de la caminant cavalleria. Pero no es mereixedora la depravada edat nostra de gaudir tan be com el que gaudiren les edats on els caminants cavalls prengueren al seu càrreg i tiraren sobre la seua esquena la defensa dels reinats, la guaita de les doncelles, el socorro dels orfres i pupilos, el càstig dels soberbis i el premit dels humilds. Els més dels cavallers que ara s'usen, avans els cruixen els damascos, els brocats i d'altres riques teles que es vesteixen, que la malla en la que s'armen; ja no hi ha cavaller que dorga en els camps, sotmés al rigor del cel, armat de totes les armes desde els peus al cap; i ja no hi ha quie, sense traure els peus dels estribos, arrimat a la seua llança, sols procure disuadir, com diuen, la son, com ho feien els cavallers caminants. Ja no hi ha ningú que eixint d'aquest bosc s'adentre en aquella muntanya i d'allà xafe una estéril i deserta plaja del mar, les més vegades tempestuós i alterat, i trovant en ella i en la seva vorera un xicotet batel sense remos, vela, màstil ni jarcies caps, amb intrépid cor es llance a d'ell, entregant-se a les implacables ones del mar profund, que ja li apujen al cel, i ja li baixen al abisme; i ell, possat el pit a la incontrastable borrasca, quan menys s'ho pensa, es trovi tres mil i més llegües del lloc on s'embarcà, i botant en terra remota i no coneguda, li succeisquen coses dignes d'estar escrites, no en pergamins, sino a bronces. Mes ara ja triomfa la perea de la diligencia, la ociositat del treball, el vici de la virtut, la arrogancia de la valentia, i la teòrica de la pràctica de les armes, que sols visqueren i lluentaren en les edats de l'or i en els caminants cavallers. Si no, digueu-me: ¿Qui més honest i més valent que el famós Amadís de Gaula? ¿Qui més discret que Palmerí d'Anglaterra? ¿Qui més acomodat i manual que Tirant lo Blanc? ¿Qui més galant que Lisuarte de Grecia? ¿Qui més gavinetat i no gavinetador que don Belianís? ¿Qui més intrépid que Perión de Gaula, o qui més llençat de perills que Félixmarte de Hircania, o qui més sincer que Esplandiàn? ¿Qui més arrebutjat que don Cirongiliao de Tracia? ¿Qui mes brau que Rodamonte? ¿Qui més prudent que el rei Sobrino? ¿Qui mes atrevit que Reinaldos? ¿Qui mes imbatible que Roldàn? I ¿qui més tenor i cortés que Rugero, de qui descendeixen avui els duques de Ferrara, segons Turpín en la seua cronografia?

Tots aquests cavallers, i d'altres molts que podria dir-ne, senyor cura, sigueren cavallers caminants, llum i glòria de la cavalleria. D'aquestos o semblants a aquestos, vullguera jo que foren els del meu arbitri; que a ser-ho, la seua Majestat es trovara ben servit i estalviara de molt de gast, i el Turc es quedes pelant les barbes; i, amb açò, em vull quedar en ma casa, doncs no em trau el capellà d'ella; i si Júpiter, com ha dit el barber, no ploguera, ací estic jo, que plouré quan m'avellisca. Dic tot açò perque sàpiga el senyor Bacia que l'entenc.

Comentarios

Entradas populares