Don Quixot de la Taca (Part II Capitol 10) (continuaciò...)

A lo que Santxo respongué:

- Oh princessa i dona universal del Toboso! Com el vostre cor magnànim no s'enterneix vent axenollat davant la vostra sublimada presència a la coluna i sustent de la caminant cavalleria?

Escoltant el cual altra de les dos, digué:

- Mes, torna-li la mà a l'aqueta del meu sogre! Mireu en quines venen els senyorets ara a fer burla de les aldeanes, com si aci no saberem soltar pulles com aquells! Aneu pel vostre camí, i deixen-nos fer el nostre, i us serà mes sa.

- Alçat, Santxo -digué a este punt don Quixot-; que ja veig que la Fortuna, del meu mal no es farta, té presos els camins tots per on puga vindre cap content a aquesta ànima fotuda que tinc a les carns. I tu, oh extrem del valor que pot desitjar-se, terme de la humana gentilesa, únic remell d'aquest afligit cor que t'adora!, com que el maligne encantador em persegueix, i ha ficat núbols i catarates en els meus ulls, i per sols ells i no per a d'altres ha mudat i transformat tu sense igual bellessa i rostre en el d'una llauradora pobre, si ja també el meu no li ha cambiat en el de cap vestigle, per fer-li abominant als teus ulls, no deixes de mirar-me blana i amorosament, tirant de veure en aquesta sumisiò i axenollament que a la teva contrafeta bellesa faig, la humiltat amb la que la meua anima t'ofrena.

- Deu ni do! -respongué la aldeana-. Amigueta sóc jo d'escoltar barrabasades! Aparteu-se i deixeu-mos anarse'ns, i agraït-li-lo estem.

Apartar-va's Santxo i deixa-la anar, contentisim de haber-hi surtit be del seu embolic. Al poc es va veure lliure l'aldeana que havia fet la figura de Dolcinea, quan picant en un fibló la seva cananea en el pal portava, donà a correr pel prat avant. I com la borrica sentia la punta del fibló, que li fatigava mes de lo ordinari, començà a donar corcovos, de manera que donà amb la senyora Dolcinea en terra; el cual vist per don Quixot, acudí a alçar-la, i Santxo a composar i refer la albarda, que també vingué a la panxa de la pollina. Acomodada, doncs, el albarda, i vullguent don Quixot alçar a la seva encantadora senyora en els braços sobre la jumeta, la senyora, alçant-se del sol, li llevà d'aquell treball, perque fent-se una mica enrere, prengué una carrereta, i posades ambdues mans sobre les anques de la pollina, donà amb el seu cos, més lleuger que un falcó, sobre la albarda, i quedá a cavall, com si fora home; i a les hores digué Santxo:


-Viu Roque! Que es la senyora nostra ama mes lleugera que un falcotàn, i que pot ensenyar a pujar a la jineta al més destre cordobés o mexican! El arçó traser de la cadira pasà d'un salt, i sense espueles fa córrer la hacanea com una cebra. I no li van en saga les seves doncelles; que totes corren com el vent.

Y així era la veritat; perque vent-se a cavall Dolcinea, totes picaren rere ella i dispararen a córrer, sense tornar el cap enrere per espall de més de mitja llegua. Seguir-les va don Quixot en la vista, i quan vegué que no pareixien, tornant-se a Santxo, li digué:

- Santxo, que et pareix quant mal volgut sóc d'encantadors? I mira fins a ón s'estendeix la seva malicia i la tinya que em tenen, doncs m'han volgut privar del content que poguera donar-me'n de veure al seu esser a la meua senyora. En efecte, jo vaig naixer per a eixemple de desafortunats, i per a ser blanc i terrer on prenguen la mira i s'asesten les fletxes de la mala fortuna. I has també de saber, Santxo, que no es varen contentar aquells traidors d'haver tornat i transformat a la meva Dolcinea, sino que la transformaren i tornaren en una figura tan baixa i tan lletja com la d'aquella aldeana, i juntament li llevaren el que és tan seu de les principals dones, que és el bon ulor, per anar sempre entre ambars i flors. Perque et faig saber, Santxo, que quan arriví a pujar a Dolcinea sobre la seva hacanea (segons dius tu, ja que a mi em paregué borrica), em vingué una ulor de alls crus, que m'encalabrinà i atosigà l'ànima.

- Oh canalla! -grità a aquest temps Santxo-. Oh encandors infausts i mal intencionats, i que us vera a tots ensartats per les agalles, com sardines en lerxa! Molt sabeu, molt podeu, i molt mal feu. Bastar-vos deuria, bellacs, haber mudat les perles dels ulls de la meua senyora en agalles alcornoquenyes, i els seus cabells d'or purisim en truges de cúa de bou bermejo, i, finalment, totes les seues faccions de bones en dolentes, sense que li tocàrades en l'ulor; que per ell ni tan sols traguerem el que estava encobert baix d'aquella lletja escorça; encara que, a dir veritat, mai jo vaig veure la seua lletgesa, sino la seua bellesa, a la cual apujava de punt i quilates un llunar que tenia sobre el llabit dret, a manera d'un bigot, amb set o uit cabells rubis com hebres d'or i llargs de més d'un palm.

- A eixe llunar -digué don Quixot-, segons la correspondència que tenen entre si els del rostre amb els del cos, ha de tenir altre Dolcinea en la taula de la cuixa que corresponga al costat on té el del rostre; però molt llargs són per a llunars els pels de la grandaria que has significat.

- Doncs jo sé dir a la vostra merced -respongué Santxo- que le pareixien alli com naixcuts.

- Jo ho crec, amic -replicà don Quixot-, perque cap cosa ficà la natura en Dolcinea que no fos perfecta i ben acabada; i així, si tinguera cent llunars com el que dius, en ella no serien llunars, sino llunes i estreles resplandients. Però disme, Santxo: aquella que a mi paregué albarda, que tu referes, era cadira o selló?

- No era -respongué Santxo-, sino cadira a la jineta, amb una coberta de camp, que val la meitat d'un regne, segons es de rica.

- I, que no vera jo tot això, Santxo! -digué don Quixot-. Ara torne a dir, i diré mil vegades, que sóc el mes malferit dels homens.

Fart habia de fer el socarró de Santxo en disimular la risa, escoltant les majaderies del seu amo, tan delicadament enganyat. Finalment, després d'altres moltes raons que entre el dos pasaren, tornaren a apujar a les seves bèsties, i seguiren el camí de Zaragoza, on pensaven arrivar a temps que pogueren trovar en unes solenes festes que en aquella insigne ciutat cada any solen donar-se'n. Pero abans que allà arrivesin les succeiren coses que, per moltes, grans i noves, mereixen ser escrites i llegides, com es veurà en acabant.

Comentarios

Entradas populares